Fa només uns quatre o cinc anys, qui escriu aquestes línies escoltava, abans d’anar a dormir, un programa de ràdio via Internet. En aquest programa, el presentador començava presentant els temes de la setmana, i després les formes de contacte mitjançant les quals els oients (o oïdors, en diuen ara) es podien posar en contacte amb l’equip que el feia. Aquesta introducció durava menys d’un minut, i deia aixi: “Us podeu posar en contacte a través de la nostra pàgina web (www.menganito.com) o a través del nostre correu electrònic (info@menganito.com)”. Només quatre o cinc anys després, i un ja no sap si menys, el presentador gasta (o malgasta) tres minuts en les opcions de contacte: Us podeu posar en contacte amb nosaltres a través de la pàgina web (…), o bé a través de Facebook, Twitter, Linkedin, Google Plus, Instagram, Pinterest i… sorpresa! Telegram. I va detallant de cada casa el portal i el timbre. Només Déu sap la feinada que duu tot això.
I aquest fet tan singular com fugaç, que per a molta joventut i gent de la digitalesa és un fet positiu, s’ha convertit en una llosa de ciment de tres tones per a molta altra gent. Si no estàs a les xarxes socials ja no existeixes, i els altres et passen davant (com ho fan?). Si no tens Instagram pareix que no saps fer fotos. Si no estàs al Facebook ventilant la teva vida personal i professional, pareix que vius en soledat o en la més absoluta de les marginacions. Si no tens un perfil immaculat a Linkedin, és com si no haguessis anat mai a l’escola. I si no coneixes Telegram… Si no coneixes Telegram és que ets un incult, o una inculta. I no en parlem si ets una empresa o organització incapaç de fer 4 o 5 twits estúpids a la setmana.
I mira tu, i si no vull fer tot això? Si no vols fer tot això, en dos anys passes de sortir a la primera pàgina del Google quan algú hi escriu “traduccions”, a sortir a la que fa set. I això anant bé. I llavors venga, arriba la voràgine: he de contractar SEO, posicionador, he d’escriure un blog per parlar de no sé què (ja em direu què pot tenir d’entretingut un blog d’una empresa de traduccions) i cercar temes i temes per la nit, que és quan em queda un poc de temps després d’haver actualitzat Facebook, Linkedin i no sé quantes gaites més.
I tot això perquè els senyors de la Vall de la Silicona i el totpoderós jovenet Face que dóna i dóna de tot, i que també dóna i dóna classes de com ser un home d’èxit en aquest món viral i virtual, i si no ho ets és perquè no saps res i no dediques prou temps a mirar el telèfon o Internet o jo que sé, volen que gastis més temps, més doblers i més de tot en engreixar els seus comptes dels motors de cerca i la complexíssima estructura que s’ham muntat per fer-te sentir el més ben comunicat del món. I al final no ets més que un pringat que ha d’escriure bajanades tot el dia perquè la seva humil empresa, que ha tret endavant durant més d’una dècada d’esforç i sacrifici estigui en els primers llocs de tot arreu. I que per cert, mai no ho aconsegueixi.
I així estem tots, en un teatre de dimensions colossals on som, alhora, públic i titelles, enllumenadors i taquillers, acomodadors i actors, nins i nines, senyores i senyors, aire i aigua, pares i mares, i encara ens ha de quedar temps per contar-ho, tot plegat.
Eh, i si no queda temps per escriure bé? I si tot això del blog, del Linkedin, el Twit, l’entrada de Facebook i la mare que els va parir a tots no està ben escrit? I si hi ha faltes espantoses? Eh, és igual, no sap ni escriure, però té 30.000 seguidors al Facebook i al Twitter, no t’ho vull ni contar…