Esta es la sección del Concurso de Mini-relatos "Posem fil a l’Agulla", que organizamos ininterrumpidamente desde el año 2004.

Es un concurso especial para mini-relatos, que no pueden superar la página de extensión y de libre participación para todo el mundo. Los relatos tienen que estar escritos en lengua catalana. Cuando hayamos hecho suficientes ediciones, editaremos un libro que recogerá todos y cada uno de los cuentos o relatos premiados o finalistas. Aquí encontrarán toda la información necesaria para participar: las bases, los plazos y los premios.

Esta es una iniciativa cultural de e-traducta pensada para que todo el mundo pueda escribir alguna cosa y participar, intentando con ello que la literatura sea una disciplina abierta y al alcance de todas las personas que tengan algo que decir, eso sí, ¡de una forma breve!

Para cualquier duda o aclaración sobre el concurso, pueden escribir un correo a info@e-traducta.com indicando vuestra pregunta y vuestro nombre. ¡A todos y a todas os animamos a participar cada año!

 
 
César Martínez Sotodosos
(1973)
Morillejo (Guadalajara)

Nascut a Guadalajara, el 1973, cursa la carrera de Ciències de la Informació, especialitat de Periodisme, a la Universitat Complutense de Madrid i es llicencia el 1996. Viu entre Guadalajara i el seu poble, Morillejo, y exerceix de periodista entre 2001 i 2004 en el diari La Tribuna de Guadalajara, temps en què simultanieja la seva labor professional amb els estudis de Geografia i Història en la Universitat Nacional de Educació a Distancia (UNED). El any 2004 abandona el periodisme i la seva terra natal i fixa la seva residència a Massamagrell (València).

Comença els estudis de Filologia Clàssica a la Universitat de València i obté el segon premi en el III Concurs Universitari de Narrativa – Premi Sambori 2006 amb el conte “El Molí”, el primer premi en el II Certamen Relatos Breves "El País Literario" 2006 amb “Tarde de Otoño” queda finalista en el I Premi de Relats Breus Sant Joan Despí amb la obra “Inocencia Perdida”.

Actualment és professor de Grec al I.E.S. “Molí del Sol” de Mislata (València).

Sobre el relat:
“Vaig escriure el relat “El Linx” fa un parell d’anys. No recordo molt bé quan va ser exactament, però l’he considerat un conte especial des del primer moment. I no sols perquè el linx sigui un ésser a qui tinc un gran afecte (fins al punt que en duc tatuat un al braç), sinó perquè representa per a mi l’essència dels temps en què vivim, una època on la natura perd terreny front a l’home i arrossega l’infame llosa de veure com cada dia desapareixen arbres i animals. Però el linx subsisteix, encara: no es deixa xafar del tot. Com tampoc no ens hem de deixar xafar els qui pensem que un altre món és possible, un món equilibrat en tots els sentits (des de l’harmonia amb el medi fins a la justícia social). Tots hem de ser una mica linxs, estar a l’aguait i lluitar per tal que no ens enxampin. Ser linx és un estil de vida al qual no podem renunciar mai.”		  
Marta Serra i Oliveras
(1968)
Vilaverd

Vaig néixer a Vilaverd el mes de juliol de 1968 i els paisatges de la Conca de Barberà formen part íntegra de mi. Vaig fer estudis de Filologia àrab i després vaig viure i treballar uns quants anys a Síria. De retorn a Catalunya, vaig treballar com a traductora i com a professora de llengua àrab i traducció a la Universitat Autònoma de Barcelona. De les novel•les que he traduït, em fascina Les pedres de Bobel•lo, de l’egipci Eduard Elkharrat. Actualment visc i treballo a París.

M'agrada escriure, tot i que no ho faig tan sovint com voldria. No he guanyat grans premis: petit esperons per continuar; el més recent, el segon premi d'e-poemes 2007 de La Vanguardia.

Sobre el relat:
El relat va néixer en un moment de contemplació fugaç, mentre corria pel parc. Tot just havia parat de ploure: el cel s'havia destapat, el sol brillava. Quan vaig passar, tot corrent, sota un arbre aïllat en una clotada del terreny, em vaig quedar impressionada: a sota semblava que encara hi fes núvol, les gotes que queien de les branques feien una fressa increïble, com si xisclessin, era com si encara plogués. I tot corrent va anar prenent forma l'"harakiri".